Al Caga Tió no li feia cap gràcia que cada cop hi hagués més Pares Noels als aparadors i balcons de les cases. Allò volia dir que també eren al cor dels nens i nenes, i sempre havia estat ell, i només ell, a qui havien esperat per Nadal. Qui era, doncs, aquell intrús?
L’endemà de la Nit de Nadal, després de descansar per haver dut tants regals a tantes cases, el Tió es va despertar i es va endur una sorpresa enorme: tenia un regal davant dels nassos! No, no és que s’hagués oblidat de repartir-lo, sinó que era per a ell. Un paper deia clarament: “Per al Caga Tió”.
Desconcertat (no li havia passat mai abans) i il·lusionat (a qui no fa il·lusió rebre un regal?) el va obrir i hi va trobar un Pare Noel petit. Allò no sabia com prendre-s’ho. Era un regal, sí. Però era un Pare Noel, i no li tenia cap simpatia... Havia d’estar content o enfadar-se? Era una broma? Qui li havia fet aquell regal?
Quan el Pare Noel va arribar per primera vegada a Catalunya es va adonar que ja hi havia un portador de regals de Nadal per a nens i nenes; era el Caga Tió i no n’havia sentit a parlar mai abans. Això sí, s’adonava que els nens i nenes se l’estimaven molt, i no sabia si a ell se l’estimarien igual.
Així és que va pensar que es vestiria d’un color ben vistós com ara el vermell, i faria coses estranyes per cridar l’atenció, com enfilar-se pels balcons de les cases. Més endavant va saber que uns dies després de Nadal encara arribaven Tres Reis d’Orient, que també duien regals a les criatures i els repartien enfilant-se pels balcons. Quins nens tan mimats! I quanta competència per a ell!
Un bon dia, l’endemà d’haver-se passat la Nit de Nadal deixant regals a totes les cases, es va despertar i va tenir una gran sorpresa: tenia un regal davant seu! I no era cap dels que ell duia al seu sac per repartir; és a dir, no és que s’hagués oblidat de donar-ne cap a cap nen. Allà ho deia ben bé: “Per al Pare Noel”. Era la primera vegada que algú li feia un regal, a ell, i no al revés! El va obrir i hi havia un Caga Tió petit. I ara, d’on venia allò? Per què li regalaven un Tió? I, qui s’havia pres la molèstia?
El Caga Tió ràpidament va sospitar que el Pare Noel l’havia volgut intimidar i es va ofendre. En canvi, el Pare Noel de seguida va pensar que el Caga Tió li havia fet un gest de benvinguda i se’n va alegrar.
Els dos es van retrobar a l’escola després de les vacances de Nadal: l’un content, i l’altre enfadat. El Pare Noel va agrair-li al Caga Tió el detall que havia tingut amb ell, i el Caga Tió, que arribava disposat a plantar cara a aquell busca-raons, no va entendre res. A què es referia?
El Pare Noel tampoc no entenia perquè el Tió no només dissimulava com si no sabés de què li parlava sinó que a sobre li feia mala cara.
En adonar-se del malentès, l’un i l’altre es van explicar la sorpresa que havien tingut en despertar-se aquell dia de Nadal, i així va ser com es van adonar que tenien això en comú: un regal sorpresa de debò.
Poc a poc el Tió es va anar relaxant, i fins i tot va començar a sentir-se a gust de tenir el Pare Noel de companyia. Era tan atractiu, amb aquell seu vestit vermell; ell, en canvi, se sentia tan vell i despullat, essent com era un tronc pelat...
El Pare Noel també es va anar interessant per aquell personatge, i va admirar-lo per la seva història i originalitat, i perquè s’havia fet essencial als Nadals de tants nens i nenes durant tantes generacions. Se sentia tan ignorant de les tradicions d’aquella terra...
Així va ser com, gràcies a una confusió van aprendre molt l’un de l’altre. El Pare Noel va saber que el Caga Tió tenia un origen similar al de l’arbre de Nadal, ja que els dos celebraven la fertilitat i el valor de cuidar la natura perquè aquesta retornés l’estimació en coses bones.
El Caga Tió va saber que anys endarrere al Pare Noel li havien dit Nicolau i que havia estat alt i prim, d’origen libanès (allà al Líban no hi neva!), però que una famosa marca de refrescos l’havia convertit en allò que era ara; a ell no li agradava, però, què hi podia fer...?
Essent com eren experts en regals, els dos de seguida van entendre que la sorpresa d’aquell Nadal era el millor dels regals: la seva amistat. Però, si ni un ni l’altre no havia pensat aquella sorpresa, qui l’havia feta...?
- Gaspar, això d’arribar a temps el dia 24 de desembre m’agrada; millor que el dia 5 de gener! Mira que perdre’ns cada any...!
- Sí, sort en tenim sempre de veure l’Estrella d’Orient –va dir en Melcior.
- Au, au, que no ho veieu que el dia 25 ja n’hi ha prou amb el Pare Noel i el Caga Tió? Per sort hem aconseguit fer-los amics, que si no, encara hi rebrien les criatures –va dir en Baltasar-. A més, la canalla ja ens espera el dia 5, i així els dura més dies la il·lusió... No ho trobeu?
Kikirikic! • Número 1: Nadal • Desembre de 2008
Autora: Berta Gaya
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada